dimarts, 1 de gener de 2008

Encarna Sant-Celoni- intervenció al FESTHIVERN CULTURAL

FESTHIVERN CULTURAL - TAULA REDONA: POESIA DE PROXIMITAT
Benifairó de la Valldigna, 26 de desembre de 2007,
Sala d'Exposicions de l'Ajuntament de Benifairó. 18.00 hores

Bon dia, a totes i a tots,

Al llarg d'aquest 2007 que és a punt d'acabar, han tingut lloc diverses commemoracions. No és moment ni lloc de fer-ne cap llista; però, si m'ho permeteu, voldria citar-ne unes quantes que tenen relació directa amb el perquè d'estar ací, sis dones, parlant de literatura catalana. En primer lloc, haig de consignar el tres-cents aniversari de la Batalla d'Almansa i del subsegüent Decret de Nova Planta, d'infausta memòria, sobretot en uns temps com que els que ara vivim, després del nou atac del govern valencià a la llibertat d'expressió i recepció que ha suposat el tall, amb traïdoria, de les emissions de TV3 a Alacant i l'amenaça, a la quieta, de les de la resta del País Valencià.
En segon lloc, en voldria esmentar dues més que m'afecten personalment i que per casualitat comparteixen anys. Em referisc al trenté aniversari tant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com del Feminisme al País Valencià, que acaba de celebrar les III Jornades del Moviment Feminista. I m'afecten perquè hi pertany, a l'una i a l'altre, com a escriptora i com a dona. I va i resulta que, com qui no vol la cosa, també fa trenta anys que em moc amb bici per València i que escric en català. Quina velocitat, el pas del temps!...
Bé, anem per feina. A les dades que us ha donat Isabel Canet en la presentació d'aquesta taula redona, poca cosa hi afegiria, tret de l'existència de dos projectes que veuran aviat la llum: d'una banda, la primera traducció al català d'un recull de contes orientals a la francesa, Els mil i un quarts d'hora, de Thomas Simon Gueullette, que a començament d’any em publicarà l'editorial Moll, i, d'una altra, l'antologia de poesia eròtica, Eròtiques i despentinades, que al març em publicarà Arola Editors. Es tracta d’un recorregut de vora un segle per la poesia catalana escrita per dones, ja que abasta del 1862, l'any en què va nàixer la primera poeta –per edat– de qui he escollit algun poema, al 1985, l'any en què ho féu la més jove de les autores seleccionades. I, amb l'esment d'aquesta antologia, em remet al títol d'aquesta taula redona: 'poesia de proximitat'; en el meu cas, de dona, i ho faig amb un exemple .
Tal com explique en el Pròleg de l'antologia esmentada, en acceptar el repte d'immergir-me en la feinada de buscar poemes eròtics escrits per dones i en català, no sabia a què m'enfrontava, perquè allò que semblava tan fàcil en teoria, en la pràctica es va convertir en una empresa lenta i laboriosa, plena de dificultats materials; en un símil perfecte, si fa no fa, de buscar una agulla en un paller. I no era per falta de material sinó per qüestions d'invisibilitat; d'invisibilitat de les escriptores en general i de les poetes en particular. Malauradament, Montserrat Abelló continua tenint raó en afirmar que "en el nostre món literari, les poetes encara són les grans desconegudes". Perquè, si a la poesia ja li costa traure el cap en el vel·leïtós món de la literatura, què no passarà amb la poesia escrita per dones?... I no es tracta només d'aconseguir que es complisquen percentatges consensuats; em confesse, amb Maria-Mercè Marçal, "dividida al respecte".
La meua intenció en plantejar-me l'antologia –a banda de fer gaudir llegint– no era només reivindicar el component eròtic, explícit o implícit, present en l'obra de determinades poetes, sinó també recuperar-ne mostres perquè quedaren documentades en la nostra tradició literària. Ja que, mal que ens pese, la paradoxa continua existint, tossuda: Com és que, havent tantes dones poetes, el sistema literari català continua esmentant-ne tan poques i en uns percentatges tan ínfims, per no dir irrisoris, respecte dels seus iguals?...
El fet, però, és que per sort les coses van canviant, encara que a poc a poc, i que enguany s'ha donat la circumstància que han sigut dones les guanyadores d’alguns dels premis més sonats... "Convidar les poetes és cosa perillosa", deia Maria Àngels Anglada, i supose que si esteu ací és que us agrada el perill.



Vull finalitzar la meua intervenció llegint-vos les paraules que serviren de presentació del recital "De la Vall a la Mar", un recital de poesia que vaig fer el 26 de juny de 1998, en un indret meravellós d'aquesta vall, dins dels CAPVESPRES LITERARIS A LA MESQUITA DE LA XARA, organitzats pel set-cents aniversari de la fundació de Santa Maria de la Valldigna, i que vaig encapçalar amb aquesta variació d'un poema del llibre arran de pantomima:

del vessant a la mar
del cimall a la vall
de Fraga a Maó
de Salses a Guardamar
de Santes Creus a La Valldigna
de la vall a la mar


Deia així:
«De la Vall a la Mar vol ser quelcom més que un recorregut apressat a través de més de vint anys de poesia resumit en quatre llibres. De la Vall a la Mar és la manera que tinc de compartir amb vosaltres somnis i experiències, imatges visuals i impotències, angúnies i passions, calius somorts i enyors..., i de fer-vos-en còmplices perquè els sentiu ben endins, me'ls furteu i els feu vostres.
Fer poesia és arriscat, com arriscat és viure: és despullar el cor i deixar que la paraula, la llengua, prenga la paraula. Fer poesia és màgic: és ser poema, és dir i suggerir, sense límits ni paraules prohibides, sense explicar ni justificar, perquè la poesia té vida pròpia, és el lloc on tot és possible i, nosaltres, els protagonistes.
Així mateix és arriscat i màgic alhora escriure sobre l'amor. Parle de l'amor com quelcom inherent a gairebé qualsevol persona, en siga qui en siga l’objecte; com la percepció reflectida d'una veritat que s'intenta comprendre i que es reinventa ultrapassant la individualitat, en transmetre-la a través d'uns signes determinats, perquè qui la reba la faça seua i la recree com si haguera estat fruit del seu propi sentiment.
I, per acabar, dir-vos que, encara que no m'agraden gens ni miqueta ni les commemoracions, ni els dies D..., ni els centenaris, gràcies a aquest "set-centé" puc fer realitat un somni que de tan gran mai no se m'havia passat pel cap: estrenar-me, per fi, amb un recital a la meua terra: Marinyén, Alfandec o Valldigna. Una Vall que no morirà encara que la cremen, l'embruten i la malbaraten; una Vall que ens sobreviurà, com la Terra, malgrat els que s'encaboten a fer-la malbé


Avui, quasi deu anys després, em reafirme en aquelles paraules i us llig, tot seguit, el poema que he triat. Pertany també al llibre arran de pantomima i està dedicat a la mar que ens eixuga i ens eixumora, que ens enamora i ens menysté, corprenent-nos tothora. A la mar, doncs, perquè continue comminant-nos a pintar quadres amb mots enlloc de pinzellades.

s'ha dormit la petita lluerna
el dia ja s'acosta
la son lliura una pols groguenca
a cada llampurna del migdia
i jo
m'esglaie com la lluna
bevent-ne el lleu licor
fonent-me amb el tast
d'una enyorança

aconseguiré el reclòs del teu secret
i reprenent la bromera del teu alè
podré a la fi
esquerdar el teu més gran
íntim
abaltiment

deixa'm veure't plenament
trimillenària
brogint sense veu
l'últim cruixit de les paraules
fins al darrer i més distant espai de fang

no em guanyarà la teua malenconiosa mania
no retindré el fogueig de la teua anada-vinguda
no cauré damunt dels teus muscles
ni m'abismaré dins de la teua esquena

n'era redona la línia
la textura tendra
vermellosa la imatge
incitant la teua dansa

deixares en mi
ben endins
la teua empremta



Encarna Sant-Celoni i Verger,
23 de desembre de 2007
POESIA DE PROXIMITAT
Benifairó de la Valldigna